UN CONTE DE HELEN BUCKLEY

Fent memòria, m’he enrecorda’t d’un conte que fa temps que vaig llegir que m'agradaria publicar i compartir amb vosaltres. Segurament ja el coneixeu, ja que ha tingut força ressò. Té un rerefons força significatiu, suficient com per tenir-lo sempre present i reflexionar-hi.

 
“Una vegada un nen petit va anar a l’escola. Era molt petit i l'escola molt gran. Però quan el petit nen va descobrir que podia anar a la seva classe només entrant per la porta del davant, es va sentir feliç.

Un matí, estant el petit nen a l'escola, la seva mestra va dir: - Avui farem un dibuix. Què bé!, va pensar el nen, a ell li agradava molt dibuixar, ell podia fer moltes coses: lleons i tigres, gallines i vaques, trens i pots. Va treure la seva caixa de colors i va començar a dibuixar. 

Però la mestra va dir: - Espereu, no és hora de començar, i ella va esperar que tots estiguessin preparats. - Ara, va dir la mestra, - anem a dibuixar flors. Què bé!, va pensar el nen, - m'agrada molt dibuixar flors, i va començar a dibuixar precioses flors amb els seus colors.

Però la mestra va dir: - Espereu, jo us ensenyaré com, i va dibuixar una flor vermella amb una tija verda. El petit va mirar la flor de la mestra i després va mirar la seva, a ell li agradava més la seva flor que la de la mestra, però no va dir res i va començar a dibuixar una flor vermella amb una tija verda igual a la de la seva mestra. 

Un altre dia quan el petit nen entrava a la seva classe, la mestra va dir: - Avui anem a fer alguna cosa amb fang. Què bé!, va pensar el nen, - m'agrada molt el fang. Ell podia fer moltes coses amb el fang: serps i elefants, ratolins i ninots, camions i carros i va començar a estirar la seva bola de fang.

Però la mestra va dir: - Espereu, no és hora de començar i després va esperar que tots estiguessin preparats. Ara, va dir la mestra, - anem a fer un plat. Què bé!, va pensar el nen, - a mi m'agrada molt fer plats i va començar a construir plats de diferents formes i mides.

Però la mestra va dir: - Espereu, jo us ensenyaré com i ella els va ensenyar a tots com fer un profund plat. - Aquí teniu, va dir la mestra, - ara podeu començar. El petit nen va mirar el plat de la mestra i després va mirar el seu. A ell li agradava més el seu plat, però no va dir res i va començar a fer un igual que el de la seva mestra. 

I molt aviat el petit nen va aprendre a esperar i mirar, a fer coses iguals a les de la seva mestra i va deixar de fer coses que sorgien de les seves pròpies idees. Va passar que un dia, la seva família, es va mudar a una altra casa i el petit va començar a anar a una altra escola. En el seu primer dia de classe, la mestra va dir: "Avui farem un dibuix". Què bé!, va pensar el nen petit i va esperar que la mestra li digués què fer. 

Però la mestra no va dir res, només caminava dins de l’aula. Quan va arribar fins al petit nen ella va dir:
-No vols començar el teu dibuix?
-Sí, va dir el petit. - Què farem?
-No sé fins que tu no ho facis - va dir la mestra.
-I com ho faig? - va preguntar.
-Com tu vulguis - contesta la mestra.
-I de qualsevol color? - pregunta el nen.
-De qualsevol color - va dir la mestra. -Si tots fem el mateix dibuix i utilitzem els mateixos colors, com sabré quin és quin i qui ho va fer?
-Jo no sé, - va dir el petit nen, i va començar a dibuixar una flor vermella amb la tija verda."

Helen Buckley